ULTRA TRAIL ANETO 78K 1-8-2009

A les 11 h. del matí, després de passar el control de material, vam eixir corrent de Benasc cap al massís de l'Aneto. Una cursa de 78 kilòmetres amb una pendent positiva acumulada de 3.500 metres, una carrera d'autosuficiència, sense cap ajuda externa. Havíem de dur tot el material necessari damunt: talla-vents, forro polar, menjar, aigua, pastilles potabilitzadores, manta de supervivència, brúixola, xiulit d'emergència, frontal, mapa, road-book...

La primera part de la cursa fou molt dura fins al coll de Ballivierna (km 19) on passes de 1.138 m fins a 2.732 m. Et falta l'alé pujant per les pedres. Després una baixada molt perillosa fins a l'ibon de Llauset. En la baixada vaig caure i em vaig pegar en la canyella amb un pedra. Un colp dur, se'n va adormir la cama i pensava que me l'havia partit. Falsa alarma, després de cinc minuts em vaig alçar i la cama estava sencera, vaig seguir 2 kilòmetres fins al punt de control i em van curar la ferida, mentre menjava una barreta i cinc dàtils. Una vegada curat, a córrer altra vegada, que tornàvem a pujar el coll de Ballivierna.

En el kilòmetre 30 ja es veien els llamps i escoltàvem els trons, i el que era previsible, al kilòmetre 35 el cel començà a descarregar aigua. Fins al kilòmetre 55 no va deixar de ploure, o siga corrent i caminant, tot mullat. Al punt de control de La Besurta (km 53), miracle, ens van donar un caldet calentet de la marca "Aneto", l'única ajuda externa. No se m'oblidara mai aquest caldet, boníssim. Jo crec que tots el que hem fet la prova, de segur que comprarem aquest caldet. El director de màrqueting d'aquesta marca es un "crack", al kilòmetre 53, de segur que es fregava les mans quan començava a tronar.

Després del caldet, mig tremolant, seguirem la marxa. Quan estàs mullat, si pares una estona, agafes fred. Els últims 25 kilòmetres tot fosc, es feu de nit, al mig dels pirineus. Em vaig posar el frontal i a la marxa. Per la nit la gent ja anava agrupant-se, ja que si et quedes sol i et perds, és una gran putada. La veritat és que era perillós anar per les pedres mullades per la nit. De vegades, quan esvaraves, enfocaves la llum al costat i veies els tallats, notaves l'adrenalina. El més bonic, veure alguna salamandra pel camí, no n'havia vist mai.

Després de 15 hores i 20 minuts vaig arribar a la meta a Benasc. Eren les 2 i 20 de la matinada, i els meus companys d'aventura m'esperaven amb una manteta i tot. La nit de divendres, abans de la prova, sopàrem i ens vam riure molt entre cervesetes (carbohidrats). Jo pensava arribar a les 11, hora del soparet i la cerveseta. Què ingenu!...La cerveseta recuperadora vingué diumenge.

MARATÓ I MITJA CASTELLÓ - PENYAGOLOSA (65 km) 9-5-2009

Dissabte 9 de maig a les 6 del matí, encara de nit, vam començar a córrer a l'estadi Castalia de Castelló. La veritat que veure al voltant de 1.500 persones a l'eixida, era simptomàtic què no erem els únics bojos que s'havíem alçat a les 3 del matí per estar allí, nosaltres n'erem quatre. Costava creure que anaves a travessar tot el País Valencià des de la costa fins a l'interior. L'itinerari per la Pedra Serra de Borriol, la Bassa de les oronetes, Les Useres, Sant Miquel de les Torrecelles, Xodos, Pla de la Banyadera i Sant Joan de Penyagolosa. El paisatge preciós, vistes impressionants, muntanyes i muntanyes, barrancs, rierols, vegetació, poblets, masos, pedres, moltes pedres...

La primera part vas content, estàs fort, les cames responen a tot el que es fique pel mig, fins que arribes a Les Useres (km 35), on et trobes amb dues sensacions, una, que ja eres a la meitat de la cursa, l'altra, que el pitjor està per vindre. Ací comencen els pelegrins de Les Useres, dóna molt bon rotllo seguir els mateixos passos dels que any rere any mantenen aquesta tradició centenària. En alguna part, corrent, divises el cim del Penyagolosa allà a fer la mà..., dona vertigen veure el que queda. Quan veus algun turó que has de pujar, penses que darrere s'amaga el poble del proper avituallament, quan estàs dalt i no el veus, et quedes fet pols. Vas amunt i avall, més amunt que avall, fins a superar un desnivell positiu de 2.500 metres, i no et pots descuidar quan baixes, ja que hi han moltes pedres, i un pas en fals potser fatal.

Una estampa molt bonica es quan es veu l'ermita de Sant Miquel de les Torrecelles i una altra el poble de Xodos. Els avituallaments són espectaculars per la quantitat de menjar i begudes que hi han, l'organització perfecta, fins i tot hi ha un 3 km abans de finalitzar, a la Banyadera, que va fer que no em deshidratara. Després de l'avituallament de Xodos al km 55 ve la pujada al Marinet, llarga i de molta pendent, vaig pujar molt bé, però em vaig quedar sense líquid al cos, necessitava aigua i encara quedaven 2 o 3 kilòmetres de pujada a la Banyadera, aquestos se'n van fer eterns. A banda de la falta d'aigua, portàvem a l'esquena 60 km. Una vegada hidratat vaig baixar els últims 3 km per unes sendes plenes de trampes, moltes pedres eixint de la terra que et podien fer redolar, fins a la meta a Sant Joan de Penyagolosa.

A la meta no hi havia cerveseta, però si un caldet que em va fer reviscolar després d'una dutxa d'aigua molt freda. Una vegada recuperat vaig anar a buscar la cerveseta, que no estava lluny, com era d'esperar, havent-hi un monestir al costat.

Com em deia un corredor, que també es pelegrí de les Useres: "Aquesta cursa te moments mig bons, roïns, molt roïns i de pitjors". Jo, ja es la segona vegada que la faig i quanta raó té.

Cursa de Muntanya "Font Amarga - Les Salines" 21 km. Castelló de la Ribera 26-4-2009

El diumenge 26-4-2009 vaig córrer la mitja marató de muntanya per la serra de la Font Amarga i Les Salines, situada als termes de Castelló de la Ribera, Manuel i la Llosa de Ranes. L'eixida i l'arribada eren a l'antiga fàbrica de paper situada a la vora del riu Albaida. Hi havien moltes pujades i baixades, per tant, una mica trenca-cames, les pujades no eren molt prolongades, de molta distància, per això no es feu tant dura. El paratge preciós, molt a prop del port de Càrcer, on es junten la Serra Bètica i el Sistema Ibèric. Quan corria per dalt de la serra, a una part es veia La Ribera i a l'altra La Costera, o siga una barrera natural que delimitava perfectament les dues comarques. Em recordava la serra on entrene, on de vegades veig L'Horta a una part i La Ribera a l'altra.

Que bonic es gaudir de l'esport i la natura coneixent a més una mica les parts del teu País, comarques que no son formades per cap tipus d'ordenament administratiu, sinó que venen de temps ancestrals i amb una delimitació quasi natural. Tant de bo seria que les recuperàrem i deixarem de costat les províncies, que sí han sigut creades administrativament, fa quatre dies, i que l'únic que fan es desvertebrar el nostre País, l'antic Regne de València.

Al final de la cursa, a més de la samarreta, taronges, l'entrepà,...em donaren una cervesa sense alcohol. No sé, l'he deixat a la nevera, al costat de la maionesa, no siga cosa que estropeje les meues rosses estimades.

Marató València 22-2-2009

Ja soc sub 3 hores en marató. En la marató de València del dia 22-2-09 vaig baixar la tant desitjada marca per molts atletes de 3 hores, concretament vaig fer 2:58:10 corrent a un ritme de 4 minuts i 13 segons el kilòmetre. La veritat es que he portat una bona progressió des que vaig fer la primera, en totes arrapant alguns minuts a la baixa, fins a aquesta, la que fa 15.

El millor de tot és haver arribat a la meta molt sencer, i els que han fet alguna marató saben del que estic parlant, amb ganes de fer-ne una altra més endavant. Les sensacions durant la carrera han sigut bones, encara que una mica acollonat pel que podia passar a eixe ritme. Si te'n passes una miqueta ho pots pagar en els últims kilòmetres, quan a l'organisme ja no li queda res, una "pájara" en una marató és molt dura, vols que se't trague la terra.

El pitjor de tot, per a mi, ha sigut l'entrenament, molt exigent. Jo gaudisc molt quan isc a córrer, eixiria tots els dies, el que passa és que per a fer aquest temps, tens que fer algunes eixides de molta qualitat i aquestes solen ser dures. He trobat a faltar la companyia del meu germà, lesionat a l'entrenament, i la d'un company de club que ha començat la carrera amb mi i la mala sort ha fet que es lesionara al kilòmetre 30.

Un bon consell, no deixar la cerveseta de costat. La vespra de la marató vam prendre cerveseta en l'esmorzaret que organitzem per a recollir el dorsal, i de vesprada, en casa, abans de sopar, una reglamentària, que et dona molta tranquil·litat per a passar la nit. Quan vam acabar, a l'edifici Veles e Vents (moltes felicitats pel nom escollit, acostumats a tenir-ne de ben coents ací a València) hi havia moltes "rubies" fresquetes a les taules i alguna que altra als seients, donaven ganes de tirar-se damunt, de les de les taules, clar està, de les altres, un altre dia, em podia entrar "rampa".

Alcàsser - Besori 25-1-2009

El Besori (360 m.) es el punt més alt de la serra d'Alèdua, les últimes muntanyes del Sistema Ibèric per la part del sud. Es al terme de Llombai, poble on es troba el monestir de la Santa Creu, casa de novicis dominics, fundat l'any 1544 pel mateix beat i duc de Gandia, Francesc de Borja, després de ser nomenat marqués de Llombai, com tots sabeu, membre de la família valenciana més internacional. El nom de la serra el dona el poble d'Alèdua, poble morisc, situat a la marge esquerra del riu Magre, avui despoblat però encara roman el castell construït a final del segle Xll.

Diumenge passat, el dia 25 de gener, vam fer la cursa Alcàsser-Besori de 33 km. Quasi un centenar de persones eixirem del poliesportiu d'Alcàsser a les 7:30 h. fins al cim del Besori, i tornar, clar està, on estava esperant-nos la cerveseta. Organitzat pel Club Atletisme d'Alcàsser, un dels més dinàmics del País en quant a proves, i també un dels que més atletes presenta a la Marató de València, l'any passat més d'una trentena. Aquesta prova es un gran entrenament per a la marató del cap i casal. Primer, 10 km tranquilets, avituallament, i a pujar per la serra esmentada. Un paratge preciós i una vista privilegiada, divisant al nord la serra Calderona i la d'Espadà, a l'est l'albufera i el mediterrani, cap al sud, el Montduver i el Montgó i en la direcció que anem corrents la Serra de l'Ave i de Martés. Quan s'acostàvem al Besori ja sentíem les dolçaines que ens amenitzaven el segón avituallament. Ens nutrirem de dàtils, figues seques, albercocs, avellanes...,ens hidratàrem, i buscàrem corrents la baixada al tercer avituallament. Després una espenteta i cap a Alcàsser, pensant en l'esmorzaret i la cerveseta. A la fi ens van donar uns guants i una xaqueta impermeable, de segur que sabien que la propera setmana venia plovent.

Com vam gaudir corrent per les sendes i camins que algun dia van xafar pobladors de l'horta i d'Alèdua, frares, captaires en direcció al monestir... Corrent pels voltants que fins i tot serviren d'amagatall per als sarraïns abans de la seua expulsió. La veritat siga dita es que quant pujàvem "la pòlvora", costera amb molta pendent, no ens vingué al cap ni la nostra rossa estimada.

Hi ha una novel·la "El mut de la campana" de Josep Lozano que parla d'aquest indret. I si vols conéixer sobre els papes valencians, nissaga que feu que durant una època als carrers de Roma es parlara el Valencià, comença a llegir "Borja Papa" de J. Francesc Mira, antropòleg i escriptor valencià que ha creat una combinació de literatura i "gran història" en aquest llibre.